Devorar perfecció.

Ens commou,  els qui som tacats

de tanta inimaginable historia,

emplenada damunt fustes a daurats,

                a blaus i vermells, fets a morter de pedra,

ho colors  mesclant-se a paleta,  càlids i freds.

Ens treu follia alentim frasejos,

encomanem síntesis, el més preuat del instant,

el desitjat pensament,

partim cap un alè de tinta veneciana,

degotis d’alguns estants polsosos.

Vomitem alegria,

 quant é l’escollida en la pell dels nostres cors enlairats,

 sentim fuga a tantes diverses veus,

 com dames del art aspergides per els nostres caps.

                I volem més.

I tornem massa àvids d’un espai massa intens,

on  ens mirem a l’espill,

i ell ens amaga tantes vegades dintre del temps,

el buit cobert d’escala inexistent.

I volem arribar al replà entre núvols

per enlairar el dit i tocar el cel.