dijous, 29 de març del 2012


                            Ja he mosegat el fil d’Ariatna amb les dents,
                      tenc el meu cos ple de grisos.
  



Ni culpes
ni altius personatges,
deixau que el sol venguí
dintre aquesta nit i ma fecundi,
i dels peixos deurats que parire,
il·luminare els nostres oceans.

diumenge, 15 de gener del 2012


Verdor darrera l’escarxa de
reflexos estirats a tiralínies,
presencies contrast dintre l’espai.
Balquena de petjades d’escuma,
ribes a tast de llavis,  
llum , ombres del bosc, cromàtics.

dimarts, 27 de desembre del 2011


Mestra vull aprendre el que saps




Al mig  del calze, vernissos i
 un munt de llibres, jo ma perd,
el paper  m’agrada
 les taques negres a lletres també,
que esperes a tenyir els fulls,
 ha comprar dues unces de blavet,
i dintre del blanc d’eufòria
 podré tenir el meu cel,
m’enfilaré als arbres,
 podré veure dintre l’espai,
 en calidesa d’estança i suc de magranes.
 M’asseuré damunt les forques de Poseido.


Un dia plujos de març
com un altre,
si no fos perque amb els ulls oberts
t’he besat als llavis,
no calia la destrosa dels niguls,
ni enfonsarse dintre una peret de marge.
N’es tan insipit roegar vinagrella,
si no es estirats a la gespa
armitg de roselles,
llegint un poema.

                                            Luchiano Visconti
                                                                             Morte in venezia


La longese dil mio corpo a ritmasso,
da tante fiori he bebutto, il suo passagio,
da belle notte o alsato la sobrieta finno
la bianchesa a la altitudine,
o visto adormerci il sole
per tanti posti, qui adesso
rimano cosi immovile per vederti,
i ti donno la mia densita, in il transcorso
di la lontanansa dil mio cuore.

dimarts, 29 de novembre del 2011


A vegades endormiscats
dos cossos junts donam voltes
mullats àvids d’eternitat
                  
                    a vegades junts enlairats
ingràvids perseguim           
l’aturada del dol

a vegades sols atents
aleteja’m els ulls i sentim
el moviment i el repòs

a vegades en gran tremor
                    benaurats romanem
nuus  allunyats de claror

a vegades a passió
ens dur el delit de carn
                    clam a blanques ales d'amor.

dimarts, 25 d’octubre del 2011




Havdalá la nostra ànima afegida


Tres estrelles mare, aquí teniu el vi
 d'espècies  amb dos dits,
de candela trenada a copa ben aurada.


I tinc el cor altiu del repòs d’ànima clara,
i la meva palma dreta aprop il·luminada,
ben arribada sigue la triada  sagrada,
de profana enlentir.

Epicur
El buit entre dos objectes.

Dintre del llenguatge dels àtoms

Tans de compostos de cossos
que de prop es podem tocar amb l’alè,
infinits cordons
que dibuixen el perfil de serralades,
àtoms a colors a grandària imperceptibles,
el espai es és un buit una casa del moviment,
per ell jo te sé.

Dintre la grandària de la seva unió
els cossos engrandeixen o minsen
 per compartir la bellesa.

Epicur
Totes les sensacions son verdaderes .


La bifurcació d’amdromeda a pegasus,
he complert de tantes posicions fetals...
 anell dintre anells.

Aquells que aprop de nenúfars,
s’enamoren quan veuen un ferreret botar
i convertir-se en Princep
i peixos tacats a tornassols que els nins o vells
alimenten en miques de la seva vida.
Supèrflues però existents.

dijous, 13 d’octubre del 2011


La meva sinagoga



                    Mare jueva he tornat a sentir la teva veu,
tinc el meu pa tancat dintre d’una bossa,...
preparem si vols, el meu mocador farcit de cel,
deixa que els meus cabells es vegin,
jo m’agaf de la teva ma, sense tancar els ulls
com sempre jo vindre...
de l’ escala a brasset, tu cantaràs shalom. 




                     Ils nous diront juifs,
non n’hé plu tar per parle outre fua,
ancorr dans mon cheve
La eau  Rouché du ma vie
Ompl quelqu’un second,
je ta mire tôt le temps
                     dans les yeux,
 je ne pa trouvé  le gourions
qui remanié dans le po triste
 du ton doré,
N’es un ala extendeur per ton vol.   


Jo amb la ma tenia
dues flors per regalar-te,
                    quan vaix neixer,
                   
                    els meus llabis
besavan l’aire 
                    a casa nostre,
                    cercava de brassos,
un ale sense aturar-me.

 Hivern fredor de gleceres,
de  betec de porta,...
                    -mortada l’escomesa de primevera-,

estrall de sorra, de negror
vidres  a  turbant, a falda a tremor
hospici de  trena negra.

 botxins de vides                  


 el teu trinxet tacat de sang
 obrint-me  boca d’un sol tall
                      mon dol  blana porpra
                      d’ulls espars
                    
    a festers mai encomanats
  i foguera  a sang xuclada  golafràs
                      ho  pou  de  tomba
 gota  Mia  plor de sangs
                   
                     calaveres sens capir
 forat  d’ulls a boca balba
rumiant  letargs

  crims  esfarinats
  fil des punxes revinclats
  cant d’ànimes  escrutades
  a desert romans   

ala glassa de vernasse
                     olor  pestilències
a corc a polze no barates.








                La Mar
                         
                          Prenc de tu com els nins daurats.

Entres per la porta omplint
cistelles ,
 agafés  espai els escalons,
remenés llibres, mots, escrits,
noves grafies per al rellotge de paret
 i dels dies servents de pal estirat
entonant  velam
de sol, de nits, d’aroma de carena,
obrint  la brida per la  sal.

De peus davant tu
I  els dies  passen amb renou de balanci,
mercant espais entre els  cossos,
 sents  l’aire que transcorre damunt les hores,
ens aixopluga, ens tira a la paret,
omple boscos i rierols i l’ encletxa mes fonda
i ens atenua la mirada,
perquè esbossar amb els llavis la paraula,
 el somriure i la pell mes fonda.
Cerquen un espai íntim on les campanades exaltin
el betai de les hores.

dijous, 14 de juliol del 2011

Devorar perfecció.


Ens commou,  els qui som tacats
de tanta inimaginable historia,
emplenada damunt fustes a daurats,
                a blaus i vermells, fets a morter de pedra,
ho colors  mesclant-se a paleta,  càlids i freds.

Ens treu follia alentim frasejos,
encomanem síntesis, el més preuat del instant,
el desitjat pensament,
partim cap un alè de tinta veneciana,
degotis d’alguns estants polsosos.

Vomitem alegria,
 quant é l’escollida en la pell dels nostres cors enlairats,
 sentim fuga a tantes diverses veus,
 com dames del art aspergides per els nostres caps.

                I volem més.
I tornem massa àvids d’un espai massa intens,
on  ens mirem a l’espill,
i ell ens amaga tantes vegades dintre del temps,
el buit cobert d’escala inexistent.

I volem arribar al replà entre núvols
per enlairar el dit i tocar el cel.   

diumenge, 15 de maig del 2011

El setè cel
De cada passa cercant la innocència del moment,
la subtilitat de la tendresa,

 la virginitat escolada a vas de llet primera, 
del sabor natural a degotis de perfum, 
l'embriagadesa d'un no mal•leable instant.
L' estat pur de creació a punta d'ànima.