Havdalá la nostra ànima afegida

Tres estrelles mare, aquí teniu el vi

 d'espècies  amb dos dits,

de candela trenada a copa ben aurada.

I tinc el cor altiu del repòs d’ànima clara,

i la meva palma dreta aprop il·luminada,

ben arribada sigue la triada  sagrada,

de profana enlentir.

Epicur

El buit entre dos objectes.

Dintre del llenguatge dels àtoms

Tans de compostos de cossos

que de prop es podem tocar amb l’alè,

infinits cordons

que dibuixen el perfil de serralades,

àtoms a colors a grandària imperceptibles,

el espai es és un buit una casa del moviment,

per ell jo te sé.

Dintre la grandària de la seva unió

els cossos engrandeixen o minsen

 per compartir la bellesa.

Epicur

Totes les sensacions son verdaderes .

La bifurcació d’amdromeda a pegasus,

he complert de tantes posicions fetals...

 anell dintre anells.

Aquells que aprop de nenúfars,

s’enamoren quan veuen un ferreret botar

i convertir-se en Princep

i peixos tacats a tornassols que els nins o vells

alimenten en miques de la seva vida.

Supèrflues però existents.

La meva sinagoga

                    Mare jueva he tornat a sentir la teva veu,

tinc el meu pa tancat dintre d’una bossa,...

preparem si vols, el meu mocador farcit de cel,

deixa que els meus cabells es vegin,

jo m’agaf de la teva ma, sense tancar els ulls

com sempre jo vindre...

de l’ escala a brasset, tu cantaràs shalom. 

                     Ils nous diront juifs,

non n’hé plu tar per parle outre fua,

ancorr dans mon cheve

La eau  Rouché du ma vie

Ompl quelqu’un second,

je ta mire tôt le temps

                     dans les yeux,

 je ne pa trouvé  le gourions

qui remanié dans le po triste

 du ton doré,

N’es un ala extendeur per ton vol.   

Jo amb la ma tenia

dues flors per regalar-te,

                    quan vaix neixer,

                   

                    els meus llabis

besavan l’aire 

                    a casa nostre,

                    cercava de brassos,

un ale sense aturar-me.

 Hivern fredor de gleceres,

de  betec de porta,...

                    -mortada l’escomesa de primevera-,

estrall de sorra, de negror

vidres  a  turbant, a falda a tremor

hospici de  trena negra.

 botxins de vides                  

 el teu trinxet tacat de sang

 obrint-me  boca d’un sol tall

                      mon dol  blana porpra

                      d’ulls espars

                    

    a festers mai encomanats

  i foguera  a sang xuclada  golafràs

                      ho  pou  de  tomba

 gota  Mia  plor de sangs

                   

                     calaveres sens capir

 forat  d’ulls a boca balba

rumiant  letargs

  crims  esfarinats

  fil des punxes revinclats

  cant d’ànimes  escrutades

  a desert romans   

ala glassa de vernasse

                     olor  pestilències

a corc a polze no barates.

                La Mar

                         

                          Prenc de tu com els nins daurats.

Entres per la porta omplint

cistelles ,

 agafés  espai els escalons,

remenés llibres, mots, escrits,

noves grafies per al rellotge de paret

 i dels dies servents de pal estirat

entonant  velam

de sol, de nits, d’aroma de carena,

obrint  la brida per la  sal.

De peus davant tu

I  els dies  passen amb renou de balanci,

mercant espais entre els  cossos,

 sents  l’aire que transcorre damunt les hores,

ens aixopluga, ens tira a la paret,

omple boscos i rierols i l’ encletxa mes fonda

i ens atenua la mirada,

perquè esbossar amb els llavis la paraula,

 el somriure i la pell mes fonda.

Cerquen un espai íntim on les campanades exaltin

el betai de les hores.