Ja he mosegat el fil d’Ariatna amb les dents,

                      tenc el meu cos ple de grisos.

  

Ni culpes

ni altius personatges,

deixau que el sol venguí

dintre aquesta nit i ma fecundi,

i dels peixos deurats que parire,

il·luminare els nostres oceans.

Verdor darrera l’escarxa de

reflexos estirats a tiralínies,

presencies contrast dintre l’espai.

Balquena de petjades d’escuma,

ribes a tast de llavis,  

llum , ombres del bosc, cromàtics.

Mestra vull aprendre el que saps

Al mig  del calze, vernissos i

 un munt de llibres, jo ma perd,

el paper  m’agrada

 les taques negres a lletres també,

que esperes a tenyir els fulls,

 ha comprar dues unces de blavet,

i dintre del blanc d’eufòria

 podré tenir el meu cel,

m’enfilaré als arbres,

 podré veure dintre l’espai,

 en calidesa d’estança i suc de magranes.

 M’asseuré damunt les forques de Poseido.

Un dia plujos de març

com un altre,

si no fos perque amb els ulls oberts

t’he besat als llavis,

no calia la destrosa dels niguls,

ni enfonsarse dintre una peret de marge.

N’es tan insipit roegar vinagrella,

si no es estirats a la gespa

armitg de roselles,

llegint un poema.

                                            Luchiano Visconti

                                                                             Morte in venezia

La longese dil mio corpo a ritmasso,

da tante fiori he bebutto, il suo passagio,

da belle notte o alsato la sobrieta finno

la bianchesa a la altitudine,

o visto adormerci il sole

per tanti posti, qui adesso

rimano cosi immovile per vederti,

i ti donno la mia densita, in il transcorso

di la lontanansa dil mio cuore.

A vegades endormiscats

dos cossos junts donam voltes

mullats àvids d’eternitat

                  

                    a vegades junts enlairats

ingràvids perseguim           

l’aturada del dol

a vegades sols atents

aleteja’m els ulls i sentim

el moviment i el repòs

a vegades en gran tremor

                    benaurats romanem

nuus  allunyats de claror

a vegades a passió

ens dur el delit de carn

                    clam a blanques ales d'amor.

Havdalá la nostra ànima afegida

Tres estrelles mare, aquí teniu el vi

 d'espècies  amb dos dits,

de candela trenada a copa ben aurada.

I tinc el cor altiu del repòs d’ànima clara,

i la meva palma dreta aprop il·luminada,

ben arribada sigue la triada  sagrada,

de profana enlentir.