Mestra vull aprendre el que saps

Al mig  del calze, vernissos i

 un munt de llibres, jo ma perd,

el paper  m’agrada

 les taques negres a lletres també,

que esperes a tenyir els fulls,

 ha comprar dues unces de blavet,

i dintre del blanc d’eufòria

 podré tenir el meu cel,

m’enfilaré als arbres,

 podré veure dintre l’espai,

 en calidesa d’estança i suc de magranes.

 M’asseuré damunt les forques de Poseido.

Un dia plujos de març

com un altre,

si no fos perque amb els ulls oberts

t’he besat als llavis,

no calia la destrosa dels niguls,

ni enfonsarse dintre una peret de marge.

N’es tan insipit roegar vinagrella,

si no es estirats a la gespa

armitg de roselles,

llegint un poema.

                                            Luchiano Visconti

                                                                             Morte in venezia

La longese dil mio corpo a ritmasso,

da tante fiori he bebutto, il suo passagio,

da belle notte o alsato la sobrieta finno

la bianchesa a la altitudine,

o visto adormerci il sole

per tanti posti, qui adesso

rimano cosi immovile per vederti,

i ti donno la mia densita, in il transcorso

di la lontanansa dil mio cuore.

A vegades endormiscats

dos cossos junts donam voltes

mullats àvids d’eternitat

                  

                    a vegades junts enlairats

ingràvids perseguim           

l’aturada del dol

a vegades sols atents

aleteja’m els ulls i sentim

el moviment i el repòs

a vegades en gran tremor

                    benaurats romanem

nuus  allunyats de claror

a vegades a passió

ens dur el delit de carn

                    clam a blanques ales d'amor.

Havdalá la nostra ànima afegida

Tres estrelles mare, aquí teniu el vi

 d'espècies  amb dos dits,

de candela trenada a copa ben aurada.

I tinc el cor altiu del repòs d’ànima clara,

i la meva palma dreta aprop il·luminada,

ben arribada sigue la triada  sagrada,

de profana enlentir.

Epicur

El buit entre dos objectes.

Dintre del llenguatge dels àtoms

Tans de compostos de cossos

que de prop es podem tocar amb l’alè,

infinits cordons

que dibuixen el perfil de serralades,

àtoms a colors a grandària imperceptibles,

el espai es és un buit una casa del moviment,

per ell jo te sé.

Dintre la grandària de la seva unió

els cossos engrandeixen o minsen

 per compartir la bellesa.

Epicur

Totes les sensacions son verdaderes .

La bifurcació d’amdromeda a pegasus,

he complert de tantes posicions fetals...

 anell dintre anells.

Aquells que aprop de nenúfars,

s’enamoren quan veuen un ferreret botar

i convertir-se en Princep

i peixos tacats a tornassols que els nins o vells

alimenten en miques de la seva vida.

Supèrflues però existents.

La meva sinagoga

                    Mare jueva he tornat a sentir la teva veu,

tinc el meu pa tancat dintre d’una bossa,...

preparem si vols, el meu mocador farcit de cel,

deixa que els meus cabells es vegin,

jo m’agaf de la teva ma, sense tancar els ulls

com sempre jo vindre...

de l’ escala a brasset, tu cantaràs shalom. 

                     Ils nous diront juifs,

non n’hé plu tar per parle outre fua,

ancorr dans mon cheve

La eau  Rouché du ma vie

Ompl quelqu’un second,

je ta mire tôt le temps

                     dans les yeux,

 je ne pa trouvé  le gourions

qui remanié dans le po triste

 du ton doré,

N’es un ala extendeur per ton vol.   

Jo amb la ma tenia

dues flors per regalar-te,

                    quan vaix neixer,

                   

                    els meus llabis

besavan l’aire 

                    a casa nostre,

                    cercava de brassos,

un ale sense aturar-me.

 Hivern fredor de gleceres,

de  betec de porta,...

                    -mortada l’escomesa de primevera-,

estrall de sorra, de negror

vidres  a  turbant, a falda a tremor

hospici de  trena negra.

 botxins de vides                  

 el teu trinxet tacat de sang

 obrint-me  boca d’un sol tall

                      mon dol  blana porpra

                      d’ulls espars

                    

    a festers mai encomanats

  i foguera  a sang xuclada  golafràs

                      ho  pou  de  tomba

 gota  Mia  plor de sangs

                   

                     calaveres sens capir

 forat  d’ulls a boca balba

rumiant  letargs

  crims  esfarinats

  fil des punxes revinclats

  cant d’ànimes  escrutades

  a desert romans   

ala glassa de vernasse

                     olor  pestilències

a corc a polze no barates.

                La Mar

                         

                          Prenc de tu com els nins daurats.

Entres per la porta omplint

cistelles ,

 agafés  espai els escalons,

remenés llibres, mots, escrits,

noves grafies per al rellotge de paret

 i dels dies servents de pal estirat

entonant  velam

de sol, de nits, d’aroma de carena,

obrint  la brida per la  sal.

De peus davant tu

I  els dies  passen amb renou de balanci,

mercant espais entre els  cossos,

 sents  l’aire que transcorre damunt les hores,

ens aixopluga, ens tira a la paret,

omple boscos i rierols i l’ encletxa mes fonda

i ens atenua la mirada,

perquè esbossar amb els llavis la paraula,

 el somriure i la pell mes fonda.

Cerquen un espai íntim on les campanades exaltin

el betai de les hores.

Devorar perfecció.

Ens commou,  els qui som tacats

de tanta inimaginable historia,

emplenada damunt fustes a daurats,

                a blaus i vermells, fets a morter de pedra,

ho colors  mesclant-se a paleta,  càlids i freds.

Ens treu follia alentim frasejos,

encomanem síntesis, el més preuat del instant,

el desitjat pensament,

partim cap un alè de tinta veneciana,

degotis d’alguns estants polsosos.

Vomitem alegria,

 quant é l’escollida en la pell dels nostres cors enlairats,

 sentim fuga a tantes diverses veus,

 com dames del art aspergides per els nostres caps.

                I volem més.

I tornem massa àvids d’un espai massa intens,

on  ens mirem a l’espill,

i ell ens amaga tantes vegades dintre del temps,

el buit cobert d’escala inexistent.

I volem arribar al replà entre núvols

per enlairar el dit i tocar el cel.   

El setè cel
De cada passa cercant la innocència del moment,
la subtilitat de la tendresa,
 la virginitat escolada a vas de llet primera, 
del sabor natural a degotis de perfum, 
l'embriagadesa d'un no mal•leable instant.
L' estat pur de creació a punta d'ànima.

Stefano Landi - "La Passacaglia della Vita" - L'Arpeggiata, Marco Beasley

¿Qué es la poesía?

Cristina Donà - Settembre

                                                      Gertrud Kolmar

                                                               Del camp de                  concentració a un exili

En trop aquí, a fila estesa cap a la mirada

 de sacs emmidonat en signa d’esvàstica

que puguen la mort de dit a senyal.

Barracó tercer tenien totes una actitud

escollida de guarda a Hanna i els seu fill nat de tres dies acaronaven i besaven alentien el cansament

i xuclaven d’aquella olor dels dits dels peus

                     que encara cada un prenia per allà on volia

deslliurament de sabates

es tornaven en conservar l’instant

jo de nit les sentia entonar silenciosament

un vou  vari vou que del passadís ens arribava

el ulls fitxats esparsos dintre el mes endins dels reflexos acolorit del pensament.

Barracó tercer gasejat a trenc d’alba.

Sting & Edin Karamazov (Lute) - John Dowland - Come Again

Noa Shalom אֲחִינוֹעַם נִינִי music from Israel موسيقى من إسرائيل

 l’elixir dans vous délires le noir pareill

Se ferme comme les pages d’un dictionnaire

Ce son les mots avaleurs angoisse pressees

Les yeux cachent une animal temble comme une

Obsession creux de lumiere dans le douleur

O ici la mort va vite rapproches vous a la civilisation dans les yeux d’l’aguil

         Dans  l’eliptique je troube       l’univers qui comance d’une planet .

A Isabel·la

Alhora ti digono fai tanti anny

qui siamono comme due arberei

reipensando

dal mio cuore di tanta longesse,

 d’il vivere nostro,

da virtute  ritrovatta, i

n il senso de restarsi insiemen,

 ho di tanti occhi in la profundita

 dil tempo dintro da me,

cantabile harmonia qui conducheno

al sole absorto da la bellezza dil nostro mare.

Paula Bonnin